S’acaba de publicar Per
a una història de la pesca dels Països Catalans. Recerca i reflexions
historiogràfiques, que és accessible en línia.
L’obra, impulsada pel Museu de la Pesca de Palamós, arreplega onze aportacions
de recercadors de diversos centres, com les universitats de Girona d’Alacant.
El llibre pretén rellançar els estudis històrics sobre la pesca marítima,
especialment entre els jóvens estudiants.
Entre els diversos estudis que conté, m’ha resultat
especialment interessant «La pesca en blanc i negre», de Miquel Martí i Joan
Lluís Alegret. L’article original s’havia publicat el 2003 dins La pesca a Catalunya. Els autors hi expliquen
com s’han organitzat els pescadors catalans, com s’ha desenvolupat amb el pas
del temps el procés extractiu, quins sistemes de pesca s’han utilitzat
tradicionalment i com eren les embarcacions de pesca, entre altres aspectes
relacionats amb la història de la pesca a Catalunya.
Portada del llibre |
L’estudi comença fent una mica d’història, remuntant-se a les
indústries de salaó que els fenicis van establir al litoral català. Es parla de
la inseguretat a la mar a causa dels atacs continus dels pirates barbarescos. Per
a protegir-se, els habitants de las poblacions costaneres es van instal·lar a
l’interior, en llocs protegits o no visibles des de la costa. Això explica per
què moltes poblacions tenen dos assentaments: un d’origen medieval a l’interior
i un altre a la costa, ocupat inicialment pels pescadors, moltes voltes només
temporalment, com és el cas d’Alcanar i les Cases d’Alcanar.
Martí i Alegret tracten també de la feudalització de l’espai
marítim i pesquer, que va tindre lloc durant l’alta edat mitjana. Les servituds
feudals no es van derogar fins al 1817. A la Ràpita, per exemple, l’amo formal
de la mar era el rei, però el Gremi de Pescadors tenia el dret d’explotació
dels recursos.
Es fa referència també als orígens de l’associacionisme
pesquer. La primera associació de pescadors documentada a la Mediterrània
occidental és la Confraria de Sant Pere de Tortosa (document del 1114), que
agrupava els pescadors de les llacunes del Delta.
El pas següent, a partir del segle XVI, és la
corporativització de l’activitat pesquera, seguida de l’inici de la intervenció
de l’Estat en la gestió de la pesca. A l’inici del segle XIX els gremis de
pescadors comencen a desaparèixer i s’inicia la gestió estatal de la pesca, que
comporta l’hegemonia de l’art d’arrossegament.
El 1935 se celebra a Tarragona la Primera Assemblea d’Associacions
Nacionals de Pescadors de la Mediterrània, amb la finalitat d’ordenar la pesca
d’arrossegament. Es van crear les juntes locals, que havien de determinar les
distàncies mínimes a la costa que les embarcacions d’arrossegament haurien de
respectar. En el cas de Catalunya, es van aprovar les distàncies que ja s’aplicaven
consuetudinàriament, adaptades a les especificitats geogràfiques de cada
comunitat. Així, per exemple, des de les Cases d’Alcanar fins a la Farola de
les Goles de l’Ebre, la distància es va fixar en 10 braces de profunditat, és a
dir, una fondària d’uns dèsset metres si fa no fa.
Al llarg de Per a una
història de la pesca dels Països Catalans, els lectors hi trobaran a manta informació
sobre aspectes diversos relacionats amb la història, l’antropologia, la
biologia o l’ecologia de la pesca a la nostra mar.